miércoles, 30 de septiembre de 2009
OBRES EN MUSEUS
Museu de Ceràmica de Barcelona.
Museu del Càntir d'Argentona (Barcelona)
Museu d’Art Modern d’Elx (Alacant)
Museu de Tossa (Girona)
The Florida Museum of Hispànic American Art (Florida - USA)
Museus de Taiwan, China, Japó , Korea. Atenes,etc.
Museu Ceràmica- Tokio (Japó)
Museu Benaki-Ceràmica-(Atenes)
Korea
Lituania
Obra en col·leccions particulars d’Espanya, Europa i Amèrica.
Mencions en diferents publicacions.
PREMIS
2003
1º Premi Cerámica Artística - Mora La Nova.
2001
1º Premi Cerámica Artística Quart - Girona.
1988
Vallourise (Selec).
1986
1º Premi Expohogar - Fira Internacional de Mostres - Barcelona.
1985
2º Premi Sala Clarà - Olot - Girona.
1984
1º Premi Disseny ExpoHogar - Fira Internacional de Mostres- Barcelona.
Premi Ceràmica Mora La Nova.
1983
Premi Fira de la Ceràmica - Concurs Nacional - Manises.
1982
1º Premi Ceràmica de la Bisbal - Girona.
1981
Premi Ciutat de Martorell- Barcelona.
1º Premi Concurs Nacional del Cantir - Argentona.
l980
Menció - Premi Ciutat de Palamós.
1º Premi Nacional Talavera de la Reina.
1979
1ºi 2º Premi Concurs Nacional del Cantir - Argentona.
1º Premi Ciutat de Martorell - Barcelona.
LLIBRES
Revisió tècnica. Elaboració escrita de la Historia de la Ceràmica Española i Ceràmica actual al llibre "Curso Completo de Cerámica"
Editorial de Vecchi.
REFLEXIONS
La meva obra ceràmica es centra actualment en l’èsser humà, i en algunes ocasions amb la seva integració amb els animals. He passat un procés lògic que és el de la fabricació d'objectes en ceràmica, el qual ha durat alguns anys, per a passar, o almenys intentar-ho, a explicar sentiments. Una cosa difícil, ja que darrere d'un rostre o de la figura d'un nen, una jove o un home, darrere de la seva forma amable, sempre busco la ironia, la compacidad, l'absurd. Pretenc ensenyar alguna cosa molt evident, però que, paral·lelament, digui alguna cosa més als qui les mirin o les posseeixin.
Des de fa molt de temps he renunciat a copiar la naturalesa en la seva forma mineral o vegetal, ja que sempre em guanya ella. Res no es pot comparar als colors de la terra, a la teixidura de les conquilles o a la suavitat de les pedres, em limito a tocar i mirar. En el meu treball de professora de ceràmica intento que els meus alumnes vegin, interpretin i respectin el meravellós del resultat de l'acte de barrejar les matèries i transformar-les dintre del forn, i per aquest procés troben un camí creatiu personal.
Sí, m'agrada el rostre de les persones, siguin adults o nens, els seus ulls i la seva boca resulten tan expresius que intento paralitzar-los, retenir-los i fer-los eterns, dintre de l'eternitat que ens dóna l'argila. Sincerament, m'agradaria que no quedessin simplement com una anècdota decorativa, si no que transmetin sensacions tremendament humanes.
Les meves quietes nenes i els éssers als quals jo interpreto de vegades s'independitzen, no responen al que vull explicar, i jo que els deixo, ells saben millor que ningú el meu estat d'ànim, que és el meu i el seu. La seva independència em té fascinada, sé perfectament que és la matèria amb la que treballo el que condiciona el meu treball, però és millor imaginar que no, que es pot ser més lliure.
Un petit plec de l'argila em permet continuar modelant de manera molt diferent al dissenyat.
Crec que estic en un camí personal, de tendència figurativa, que no em molesta en absolut, ja he passat en altres èpoques per l'abstracció. És com si retornés als meus orígens que van anar el dibuix i la pintura.
Noia, quan m'escoltes el teu pèl enrogeix, i necessito colorant carmí per a donar-li el seu to, la corba de la teva boca és tallada amb un ganivet i els teus ulls em recorden a molts altres els quals he mirat fugaçment, als quals l'òxid de ferro i el feldespat donen lluentor.
Puja, no caiguis, aguanta, moldèjat, la meva petita obra, petit nen vist en Birmània, Àfrica o Barcelona. Somriu i mira perplex aquest món absurd. Quina sort, fet d'argila, contens gran part de les matèries del nostre univers, però no sofreixes, paralitzat i insensible representes bé o malament el que jo pretenc dir, que estàs trist, manipulat i torturat, que li falten parts del teu cos i de la teva ànima..
La meitat del cos és suficient, no és necessari més, si és expresiu, de vegades un sol ull, però gairebé sempre trobo tristesa en els teus trets, somriu, no vols?. Okay, jo tampoc, també estic trista com tu, sí tu, petita noia, ets víctima i agressora alhora, inquieta, despiadada o tendra, mous dintre de mi impotències i limitacions, no vull modelar-te a tu, vull expressar odi, pena, tendresa, vull estrènyer l'arcilla, vull modelar-te a tu, vull expressar odi, pena, tendresa, vull estrènyer l'argila tova, fer-la passar pels meus dits, barallar-me amb la matèria, valorar la seva expressivitat . No parlar de forma figurativa, deixar-me dur com tu i dictar les meves normes, però Forn, digues-li que no es mogui, ni es trenqui, digues-li que la meva experiència li dóna vida, que tu l’estimes com jo, que li dónes color i l'endureixes, digues-li que és bella i forta i que els dos l'estimem i que segurament viurà més que nosaltres..
L'home amb el seu barret de paper i el seu ocell exòtic mira sense mirar, rei de la res. Dues figures maquillada i desmaquillada em recorden el camerino dels actors de l'Opera Xina. Quatre ulls miren tendres ,tant com el petit ocell que tenen en el cap. El noi i el seu gos són petits reis quan passegen pel seu barri ( ciutat). Els nens trets del seu context cavalquen en cavalls d'argila..
Nens “normals” que juguen sense jugar, que miren sense mirar, que somriuen sense somriure i que parlen sense parlar. Chinetes adoptades, ninetes que veiem també tretes del seu origen, que quietes esperen el seu futur.
Tots els meus personatges, els quals sofreixen i els quals són feliços, em donen un motiu perquè cada dia quan obro el forn, em senti millor i tot recobri el seu sentit, encara que com he dit abans, només voldria poder estrènyer la matèria, barrejar-la, donar-li color, transformar-la i veure que passa, però segurament seria tan modest el resultat, que no serviria de res, i sortiria corrent a trobar en el seu origen, la terra, la sorra, les pedres, les plantes, l'aigua i tot el que em commou..
PROCÉS CONCEPTUAL
El ser humà és el motiu de la meva ceràmica, m'agrada, sempre estic mirant. Ho trobo innocent, fins i tot dintre de la seva maldat i com no puc explicar d'una forma perfecta i meravellosa totes les seves reaccions, les minimitzo, convertint-les en "objectes ceràmics" que paren el temps, el meu temps. Una vegada fetes, i si passen el filtre critic i no les destrueixo, m'acompanyen o es converteixen en un objecte desitjat per a uns altres. D'aquesta forma em permeten fer més peces, millorar la meva tècnica, aprendre alguna cosa més i ser feliç.
PROCÉS TÈCNIC
Treballo generalment amb "pastes chamotades", que permeten fer volums grans sense problemes. Sempre cobreixo la superfície amb gres i porcellana, oxids i colorants.
Utilitzo de vegades com projecte previ, dibuixos o fotografies. També projecte amb l'ordinador centrant els temes, o bé em llanço a tocar el fang, i sempre surt alguna cosa.
Una base important de la meva ceràmica és la fotografia, que traspasso per mitjà de la serigrafía. trobo aquest mètode molt interessant, ja que dóna molta força expresiva i em recorda als meus orígens, que són la pintura.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)